 |
 |
La situación laboral y sindical l’any 1975, a més a més amb els primers efectes a Espanya de la crisi económica internacional, contribuiría decisivament a afirmar un escenari de crisi general de la dictadura. Les expectativas de canvi obertes amb la mort de Franco vann afavorit l’extensió d’una onada de conflictivitat obrera de dimensions desconegudes. Segons les dades oficials de l’Organització Sindical, el nombre de treballadors que van participar en conflictos obrers durant l’any 1976 va ser de 3.638.952, amb més de 110 milions d’hores de treball perdudes. En especial, durant els primers mesos de l’any, reivindicacions laborals vinculades a la negociació dels |
convenis vinculades a la negociació dels convenis col.lectius que havien de renovar-se, i reivindicacions polítiques –amnistía laboral, dret de vaga, llibertat sindical- van entrellaçar-se produint una mobilització obrear que sería decisiva en el fracás del reformisme limitat del primer Govern de la monarquía. Si el gabinet presidit per Adolfo Suárez va propasar-se anar més lluny i més depresa en un programa de reformes –tot i axí encara de límits indefinits- va ser conseqüència, entre d’alttres factors però no secundariament, d ela intensa mobilització obreara que havia trencat definitivament l’ordre franquista. |
 |
 |