 |
 |
A mitjan segle XIX, l’exclusió de la dona de classe mitjana de la vida pràctica i social va ser un fet. Si en el nou món dels negocis el que primava era la competència brutal i despietada, com a contrapartida va anar prenent força la idea de la família on la dona havia de protegir l’ànima de l’home. La dona va haver de convertir-se en la “bona-mare”, la “bonadida” que propugnaren molts il·lustrats. I malgrat que aquesta va arribar a ser la idea predominant de la societat, les dones de les classes baixes havien de compaginar el treball a la fàbrica amb les tasques domèstiques i les de cura. Pel que fa a la classe obrera, les dones van haver de fer compatibles els dos treballs. Amb la reindustrialització, el perfeccionament de la maquinària i la simplificació del treball de la fàbrica, dones, nens i nenes van desplaçar |
els homes de molts treballs perquè resultaven més rendibles per als empresaris: se’ls pagava menys que als homes per la mateixa feina realitzada. Així va passar a la indústria tèxtil. A Catalunya, les dones que treballaven en aquesta indústria se les anomenava despectivament “xinxes”. Però les dones van entrar també a treballar en altres llocs, com ara el servei domèstic (amb molta especialització: criades, minyones, cuineres, institutrius...), els grans magatzems, on treballaven com a dependentes, correus, bancs o telefòniques, on treballaven com a oficinistes o telefonistes, infermeries... Mites i realitats de la situació dels treballs de les dones en la societat |
 |
 |